Eduardo Sanz y Escartín
Biografia | |
---|---|
Naixement | 8 desembre 1855 Pamplona (Navarra) |
Mort | 28 maig 1939 (83 anys) Sant Sebastià (Guipúscoa) |
Membre de l'Assemblea Nacional Consultiva | |
10 octubre 1927 – 15 febrer 1930 | |
Ministre de Treball d'Espanya | |
13 març 1921 – 14 agost 1921 ← Carlos Cañal y Migolla – Leopoldo Matos y Massieu → | |
Governador del Banc d'Espanya | |
18 octubre 1919 – març 1921 ← Manuel Allendesalazar Muñoz – José Maestre Pérez → | |
Governador civil de Barcelona | |
18 setembre 1917 – 7 desembre 1917 ← Leopoldo Matos y Massieu – Ramón Auñón y Villalón → | |
Governador civil de la província de Madrid | |
30 gener 1914 – 18 desembre 1915 ← Vicente Cabeza de Vaca y Fernández de Córdoba – Fernando Merino Villarino → | |
Senador al Senat espanyol | |
11 octubre 1903 – 15 setembre 1923 Circumscripció electoral: Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques | |
Governador civil de Barcelona | |
29 juliol 1899 – 30 maig 1900 ← José Marina Vega – Joan Dorda i Morera → | |
Dades personals | |
Formació | Universitat Central (–1880) Universitat de Saragossa |
Activitat | |
Ocupació | sociòleg, polític, economista |
Partit | Partit Liberal Conservador |
Membre de | Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques Instituto de Reformas Sociales (vocal, vicepresident, president) |
Altres | |
Títol | Comte |
Premis |
Severiano Eduardo Sanz y Escartín (Pamplona, gener de 1855 - Sant Sebastià, 28 de maig de 1939) fou un sociòleg i polític espanyol, va ser ministre de Treball durant el regnat d'Alfons XIII.
Biografia
De molt jove va viatjar per Amèrica del Sud, i quan tornà el 1876 es va licenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Saragossa i en Dret per la Universitat de Madrid. En 1884 ingressa en la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques i com a membre del Partit Conservador nomenat governador civil de Granada i posteriorment de Barcelona.[1]
Comte consort de Lizárraga, va ser senador en representació de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques entre 1903 i 1923,[2] en 1927 va passar a l'Assemblea Nacional Consultiva com a representant per dret propi.[3]
President de l'Institut de Reformes Socials, també fou governador del Banc d'Espanya entre 1919 i 1921 i ministre de Treball entre el 13 de març i el 14 d'agost de 1921 en un gabinet que va presidir Manuel Allendesalazar.
Ha estat autor de diversos llibres, treballs, discursos i conferències. Va col·laborar a publicacions com Ateneo, Revista de España i Revista Contemporánea. També fou president de l'Institut Internacional de Sociologia.
Obres
- Ensayo crítico sobre el imperio de Carlomagno (1879)
- La cuestión económica (1890)
- El Estado y la reforma social (1893)
- F. Nietzche y el anarquismo intelectual (1898)
- Indicaciones acerca de la doctrina evolucionista… (1898)
- La transformación del Japón (1902)
- Naturaleza y Sociedad (1903)
Referències
Bibliografia
- José Luis Monereo Pérez, El catolicismo social conservador: Eduardo Sanz y Escartín, Editorial Comares, Granada, 2010, 276 pàgs.
Enllaços externs
- Biografia detallada Arxivat 2015-01-05 a Wayback Machine.
Càrrecs públics | ||
---|---|---|
Precedit per: José Marina Vega | Governador Civil de Barcelona 1899-1900 | Succeït per: Joan Dorda i Morera |
Precedit per: Leopoldo Matos y Massieu | Governador Civil de Barcelona set-des. 1917 | Succeït per: Ramón Auñón y Villalón |
Precedit per: Manuel Allendesalazar Muñoz | Governador del Banc d'Espanya 1919-1921 | Succeït per: José Maestre Pérez |
Premis i fites | ||
Precedit per: Carlos Cañal y Migolla | Ministre de Treball març-agost 1921 | Succeït per: Leopoldo Matos y Massieu |
Precedit per: Carlos María Perier y Gallego | Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques Medalla 19 1893-1939 | Succeït per: Ramón Serrano Suñer |