Juan Gualberto López-Valdemoro de Quesada

Juan Gualberto López-Valdemoro de Quesada

Biografia
Naixement	26 setembre 1855 Màlaga (Espanya)
Mort	28 abril 1935 (79 anys) Madrid
Catedràtic d'universitat
Dades personals
Formació	Universitat de Sevilla
Activitat
Ocupació	Bibliotecari, polígraf
Membre de	Reial Acadèmia Espanyola Centro de Acción Nobiliaria Real Academia Sevillana de Buenas Letras Societat d'Amics de Portugal
Premis Orde d'Alfons XII

Juan Guadalberto o Gualberto López-Valdemoro de Quesada, VI comte de Donadío de Casasola i de las Navas (Màlaga, 26 de setembre de 1855 - Madrid, 28 d'abril de 1935) va ser un polígraf, catedràtic, i acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola, a més de membre d'altres institucions. Bibliotecari major d'Alfons XIII en la Reial Biblioteca^[1] de 1893 a 1931.

Va ser fill de Norberto López Valdemoro i de Juana Gualberto y Quesada, comtessa de Donadío de Casasola. La seva àvia era la comtessa vídua de las Navas, Carmen Pizarro, i va heretar el títol. Va estudiar batxiller a Màlaga, encara que el seu títol va ser expedit a Cabra (Còrdova). En 1870 es va traslladar al Col·legi del Sacromonte, a Granada, per estudiar Dret; es va llicenciar a Sevilla, havent cursat alguna assignatura a Salamanca. En aquells dies va conèixer a Lucena, a casa de la seva àvia a qui després seria el seu mestre i el seu amic, l'erudit escriptor del realisme Juan Valera, a qui va dedicar llibres i conferències.

Va acabar la carrera d'arxiver i bibliotecari a l'Escola Superior de Diplomàtica de Madrid. Va ser destinat a Governació i, més tard, a Correus, cos en el que es jubilaria com a cap superior el 1925. Va freqüentar les tertúlies literàries tan freqüents en la vida social madrilenya de llavors, com les de la vídua del duc de Rivas, d'Emilia Pardo Bazán i de Juan Valera. Hi va conèixer Antonio Cánovas del Castillo, Marcelino Menéndez Pelayo, Blanca de los Ríos, Jacinto Octavio Picón, el marquès de Lema, el doctor Thebussem, Emilio Pérez Ferrari, a l'ancià Francisco Martínez de la Rosa i a poetes de renom com José Zorrilla, Salvador Rueda o el mateix Rubén Darío. Amb algun d'ells va tenir molt tracte, com amb Marcelino Menéndez Pelayo. En morir, el seu germà Enrique li va enviar la ploma i última quartilla que havia escrit don Marcelino en el llit de mort, hores abans, sobre el Bisbe Osi, ambdues avui a la Reial Biblioteca. Fou nomenat fill predilecte de Màlaga sent alcalde Gálvez Ginachero el 20 de maig de 1925. Va ser catedràtic de la Universitat Central de Madrid, i acadèmic de nombre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (1922; ja havia estat presentat per Juan Valera infructuosament el 1903).

Pel que fa al seu servei en la Casa Reial, va ser nomenat en 1880 majordom de setmana d'Alfons XII, i en 1893 va ser nomenat bibliotecari major del rei Alfons XIII. Va succeir Manuel Remón Zarco del Valle. Va ser a més membre de la Hispanic Society of America, membre preeminent de l'Acadèmia de Lletres Humanes de Màlaga, corresponent de la Real Academia Sevillana de Buenas Letras i Gran Creu del Mèrit Civil d'Alfons XII. Va casar amb Manuela Fesser y Fesser.

D'obra molt abundant, va escriure publicacions molt diverses però va destacar com a contista, en obres d'erudició històrica, de bibliografia, d'àmbit local, Historia y viajes; Cosas de España, diverses novel·les, recopilacions d'articles periodístics, alguns volums de contes, entre ells La docena del fraile (1886) i Fósiles (1925) i, en col·laboració amb Juan Valera, el Doctor Thebussem i Narciso Campillo, la col·lecció Cuentos y chascarrillos andaluces.^[2] També va escriure obra històrica, sent molt rellevant un estudi històric-documental sobre la tauromàquia, a la qual era molt aficionat, i que va publicar en 1899: El espectáculo más nacional (Madrid, Rivadeneira, 1899), que és obra clàssica entre els estudiosos i bibliófilos taurins. Com a curiositat, cal dir-se que és avantpassat del cantant Bertín Osborne, ja que el seu pare, actual comte de Donadío de Casasola, era nebot seu i va heretar el títol en ser assassinat en les matances de Paracuellos, el 1936, l'únic fill del comte de las Navas. Molt monàrquic, va deixar el seu lloc com a director de la Reial Biblioteca després de gairebé quaranta anys al capdavant, en proclamar-se la II República. El Govern de la República nomenaria com a successor a Jesús Domínguez Bordona. Va morir uns anys després, el 1935. Va tenir bona biblioteca personal, dispersada pels seus posteriors hereus fins i tot encara a la fi del segle xx, encara que a la Reial Biblioteca va deixar duplicats i obres que li regalaven per la seva qualitat de director d'aquesta. Era d'una bibliofilia curiosa doncs va reunir llibres sobre productes alimentosos: xocolates, aigües, ous, etc i els enquadernava de vegades segons el color del producte, així, marró, blau celeste i groc respectivament.

• El espectáculo más nacional, 1899.
• Historia y viajes
• Cosas de España, 1895.
• La docena del fraile. Doce cuentos y una historia que lo parece, Madrid: Impr. de Hernando, 1886.
• La decena (cuentos y chascarrillos, Madrid, Hijos de Ducazcal, 1895.
• La niña Araceli (historia que parece cuento), Barcelona, López, [1896]
• La media docena: cuentos y fábulas para niños, Madrid: Ducazcal, 1897.
• Don Juan Valera: apuntes del natural Madrid: [s.n.], 1905.
• De libros: (menudencias), Madrid: Fortanet, 1908.
• Catálogo de la Real Biblioteca: autores, historia. Madrid: Ducazcal, 1910, tres tomos.
• La conversación amena, discurso de ingreso en la RAE el 17 de febrero de 1924.
• Fósiles (1925)
• El doctor Thebussem, Madrid: Tipografía católica de A. Fontana, 1928.
• Obras incompletas (1929).

• Demidowicz, John P. El Conde de las Navas, un polígrafo español, 1957. 

Premis i fites
Precedit per: Enrique de Aguilera y Gamboa	Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola Cadira R 1924-1935	Succeït per: Enrique Díez Canedo