Jerónimo Xavierre

Plantilla:Infotaula personaJerónimo Xavierre

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Jerónimo Xavierre y Pérez de Caseda Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1546 Modifica el valor a Wikidata
Saragossa (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 setembre 1608 Modifica el valor a Wikidata (61/62 anys)
Valladolid (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSepulcro de Jerónimo Xavierre (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Cardenal
10 desembre 1607 –
Confesor de la reina d'Espanya
1607 – 1608
← Diego Mardones (en) Tradueix – Luis Aliaga →
52è Mestre de l'Orde de Predicadors
1601 – 1607
← Ippolito Maria Beccaria (en) Tradueix – Agostino Galamini → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Saragossa
Activitat
Ocupaciósacerdot catòlic, frare Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Saragossa Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde dels Predicadors Modifica el valor a Wikidata
Ordenació sacerdotal en el ritu romà1567/1576
Proclamació cardenalícia10 de desembre de 1607
per Pau V

Fra Jerónimo Xavierre y Pérez de Caseda (Saragossa, 30 de desembre de 1546 — Valladolid, 2 de setembre de 1608). Religiós dominicà i teòleg, fou professor de teologia de la universitat de Saragossa, mestre general dels dominicans, confessor de Felip III i cardenal prevere.

Biografia

Jerónimo Xavierre, fill de Domingo Xavierre, d'origen navarrès, algutzir de Saragossa durant més de 30 anys, i d'Isabel Pérez de Caseda; neix a la ciutat de Saragossa, al barri de Sant Pau, el 30 de desembre de 1546.[1][2][3]

L'any 1562, amb 16 anys, pren l'hàbit de Sant Domènec, ingressant al convent de l'Orde dels Predicadors, o dominics, de Saragossa, on professa el 28 de desembre de 1563. A Saragossa estant, estudia teologia a l'Estudi General fins al 1567 en què es trasllada al Col·legi dominic de teologia de Tortosa per a continuar els seus estudis. A Tortosa obté el grau de Lector, és consiliari del col·legi i participa en la confecció dels estatuts dels Reials Col·legis de Tortosa, que en aquells anys estaven construint-se. Durant aquest període rep l'ordenació sacerdotal.[4]

Tornat a Saragossa l'any 1576, exercí la docència durant tres anys, i el 1579, el capítol provincial dels dominics celebrat a Tarragona li concedeixen el grau de Presentat; i l'any 1582, en altre capítol provincial de l'orde, li atorguen el màxim grau acadèmic, Mestre en Sagrada Teologia.[5]

L'any 1578 és nomenat consultor i qualificador de la Inquisició. En 1582 és elegit prior del convent dominic de Saragossa. I el 22 d'abril de 1584 assisteix al capítol provincial celebrat a Barcelona, on és nomenat regent d'estudis del seu convent.[5] En aquests anys es fa càrrec de l'educació de Luis i Isidoro Aliaga, els quals progressaran amb el seu ajut, acompanyant-lo en el seu ascens professional.[6]

Quan els dominics, el 23 d'octubre de 1584, prenen possessió del nou Col·legi de sant Vicent Ferrer de Saragossa, adscrit a la recentment creada universitat de Saragossa, Xavierre és elegit el seu primer rector, i ha de renunciar al priorat. A la universitat ocupa el càrrec de catedràtic de Prima, que mantindrà durant 13 anys.[7] La universitat de Saragossa, en aquests primers anys de la seva existència, és qüestionada per la universitat Sertoriana d'Osca, i fins i tot s'arriba a dictar sentència en contra del seu reconeixement, i en aquesta perillosa situació és elegit Jerónimo Xavierre per a defensar la posició saragossana, obligant-lo a passar llargues temporades a la Cort, entre 1584 i 1587.[8][9]

En 1587 continua com a rector perpetu del Col·legi de Sant Vicent Ferrer de Saragossa, impartint classes de teologia a la Universitat. Poc després és elegit prior del convent dominic de Saragossa, càrrec que no ocupa per ocupar la rectoria de Sant Vicent Ferrer, i el mateix ocorre quan és elegit prior del convent dominic de Calataiud en 1590. Més tard, l'any 1593, torna a ésser elegit prior del convent de Saragossa, i aquesta vegada és confirmat en el càrrec. Durant aquest segon període com a prior assisteix al capítol provincial de Tarragona de 1594 i al general de València de 1595, i realitza obres al convent, reformant el refectori i instal·lant el retaule major de l'església.[10]

Els seus contactes amb la Cort s'afavoriren per la seva relació amb Diego de Chaves, confessor de Felip II, època en què és nomenat predicador reial, càrrec que mantindria amb Felip III,[11][12] i l'any 1597 és designat visitador de les abadies i monestirs benedictins del regne d'Aragó.[9]

Elegit altra vegada prior del convent de Saragossa en 1599, assisteix al capítol provincial celebrat en la seva ciutat a l'any següent, i allí és designat Provincial dels dominics d'Aragó. Poc després mor el mestre general dels dominics, i en el capítol general celebrat a Roma, el 12 de juny de 1601, Xavierre es converteix en el 52è Mestre General de l'Orde dels Predicadors.[13]

Tot i la seva curta estada al capdavant dels dominics, pogué abordar tot un conjunt de projectes per a millorar diversos aspectes de la seva congregació:[14][15]

  • Reforma dels convents de l'Orde, amb la creació en cada província d'una Casa d'estricta observança.
  • Millora de la formació dels novicis.
  • Consolidació la projecció missionera de l'Orde en les Índies Occidentals —Amèrica hispana—, malgrat la conflictivitat que provenia del pluralisme racial, i les Índies Orientals, superant les freqüents matances de religiosos a mans dels natius.
  • Revisió crítica dels llibres litúrgics de l'Orde.[16]
  • Participa personalment en la discussió teològica De Auxiliis, sobre la forma de conciliar la gràcia de Déu i la llibertat, que enfrontava jesuïtes i dominics.

El gener de 1602 participa en una junta celebrada a Madrid a instàncies de Joan de Ribera, arquebisbe de València, sobre l'expulsió dels moriscs, on s'oposa a la dita acció, i proposa una nova campanya de missions i el perfeccionament de la xarxa parroquial existent. En altra junta celebrada en 1607, torna a defensar les polítiques d'evangelització. I en la reunió del 30 de gener de 1608 del Consell d'Estat insisteix en l'evangelització, demanant la convocatòria d'altra junta de bisbes valencians per a intentar una darrera campanya de missions,[17] però és l'únic, la resta dels consellers es mostra partidari de l'expulsió.[18]

Xavierre celebra capítol general de l'Orde a Valladolid l'any 1605, on manté contactes amb Felip III. A l'any següent, el 25 de novembre de 1606 ocupa el càrrec de confessor reial, amb títol expedit el 15 de febrer de 1607, a Madrid.[11] Des de 1506, fins a la seva mort, també participa en el Consell d'Estat,[19] tot i que el seu nomenament és datat el 12 de gener de 1608.[20]

Les obligacions adquirides a la Cort, com a confessor reial i com a conseller d'Estat, li obliguen a residir a Valladolid i a delegar la gestió dels Predicadors en el vicari general, la qual cosa provoca el malestar general de la congregació. La solució papal, que buscava resoldre aquest problema i al mateix temps acontentar el rei, significa el nomenament de Jerónimo Xavierre com a cardenal prevere, el 10 de desembre de 1607, en la tercera promoció de cardenals del pontificat de Pau V.[21] Aquesta decisió papal facilita l'elecció d'un nou mestre general.[14] Per a mantenir el seu estatus de cardenal demana el patriarcat de les Índies Occidentals, amb 5.000 ducats de renda anuals, que li fou concedit a l'estiu de 1608.[22][23]

Mor a Valladolid, el 2 de setembre de 1608, de 'febres pestilents', i posteriorment és traslladat a Saragossa i soterrat en la sala capitular del convent de Predicadors.[24]

Obra

Obra escassa composta per escrits curts de caràcter administratiu o pastoral, majorment inèdits:[25][26][27]

  • Epístola gravísima al Rey Felipe II, fechada en 1598 dándole cuenta de la visita hecha por su real encargo a los Monasterios y Abadías Reales. Manuscrit
  • Informe dado a S. M., con fecha 2 de febrero de 1598. Desde San Vicente de Roda, haciendo relación de aquélla casa y particularmente, de la vida y reliquias de San Valero, obispo de Zaragoza. Document inclòs en la Historia del glorioso San Valero obispo de la ciudad de Caragoca con los martyrios de san Vicente, santa Engracia, san Lamberto, ..., obra de Martín Carrillo.[28]
  • Escrits introductoris de les publicacions institucionals de l'Orde, com les actes dels capítols generals de 1601,[29] celebrat a Roma, on és elegit mestre general, i el de 1605,[30] celebrat a Valladolid; el breviari de 1603 i el missal de 1604.[31][32]
  • Carta a los novicios. Escrit introductori a l'obra Opúsculo de doctrina espiritual de Bartolomeu dels Màrtirs, en l'edició de Roma de 1603.
  • Epistolari.

Referències i notes

  1. ↑ Echarte 1981: p. 151.
  2. ↑ Ayala 2001: p. 308.
  3. ↑ Martínez Peñas 2007: p. 389.
  4. ↑ Echarte 1981: pp. 154-155.
  5. ↑ 5,0 5,1 Echarte 1981: p. 155.
  6. ↑ Callado Estela 2002: p. 124.
  7. ↑ Echarte 1981: pp. 156-158.
  8. ↑ Echarte 1981: pp. 160-163.
  9. ↑ 9,0 9,1 Ayala 2001: p. 309.
  10. ↑ Echarte 1981: pp. 164-165.
  11. ↑ 11,0 11,1 López Arandia 2009: p. 265.
  12. ↑ López Arandia 2010b: p. 6.
  13. ↑ Echarte 1981: pp. 165-166.
  14. ↑ 14,0 14,1 Echarte 1981: p. 167.
  15. ↑ Ayala 2001: pp. 309-310.
  16. ↑ Blasco de Lanuza 1622: p. 552.
  17. ↑ Callado Estela 2009: p. 126.
  18. ↑ Ciscar Pallarés 1989: p. 210.
  19. ↑ López Arandia 2010a: p.
  20. ↑ Martínez Peñas 2007: pp. 388 i 391.
  21. ↑ La seva prematura mort li impedeix visitar Roma i aconseguir el capel (Eubel 1960: p. 10); i encara que no és segur, es creu que va rebre el títol de Sant Sixt (Martínez Peñas 2007: p. 394)
  22. ↑ Martínez Peñas 2007: p. 394.
  23. ↑ En Eubel 1960: p. 27, no apareix Xavierre, tot i que Juan Bautista Acevedo, posseïdor del patriarcat, mor el 8 de juliol, i Pedro Manso aconsegueix el patriarcat el 10 de novembre, i per tant és possible que ell mantingués el patriarcat en les dates intermèdies.
  24. ↑ Echarte 1981: p. 168.
  25. ↑ Latassa 1799: pp. 75-76.
  26. ↑ Castellanos de Losada 1868: p. 687.
  27. ↑ Echarte 1981: p. 171.
  28. ↑ Edició → En Zaragoça : Por Iuan de Lanaja y Quartanet, 1615, pp. 138-147.
  29. ↑ Haec sunt acta capituli generalis Romae in conuentu Praedicatorum Sanctae Mariae super Minervam celebrati, in festo Sanctissimae Pentecostes (en llatí). Romae: Apud Carolum Vulliettum, 1601, pp. 5-8 [Consulta: 16 desembre 2013]. 
  30. ↑ Acta capituli generalis Vallisoleti, in conuentu Sancti Pauli Ordinis Praedicatorum celebrati, in festo Sanctissimae Pentecostes (en llatí). Romae: Apud Carolum Vulluetum, 1605, pp. 5-6 [Consulta: 10 desembre 2013]. 
  31. ↑ Breviarium iuxta ritum sacri Ordinis Praedicatorum S.P.N. Dominici (en llatí). Romae: Ex Typographia Alfonsi Ciacconi, 1603 [Consulta: 16 desembre 2013]. 
  32. ↑ Missale iuxta ritum sacri Ordinis praedicatorum S.P.N. Dominici (en llatí). Romae: Ex Typographia Alfonsi Ciacconi, 1604 [Consulta: 16 desembre 2013]. 

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jerónimo Xavierre
  • Alonso Getino, Luis G. «Dominicos españoles confesores de Reyes» (en castellà). Ciencia Tomista, núm. 14, 1916, pp. 374-451 [Consulta: 18 desembre 2013].
  • Ayala Martínez, Jorge M. Pensadores aragoneses. Historia de las ideas filosóficas en Aragón (en castellà). Saragossa: Institución Fernando el Católico, 2001. ISBN 84-7820-567-5 [Consulta: 16 desembre 2013]. 
  • Blasco de Lanuza, Vincencio. Historias ecclesiasticas y seculares de Aragon: en que se continuan los Annales de Çurita desde el año 1556 hasta el de 1618 (en castellà). tomo segundo. En Çaragoça: Por Iuan de Lanaia y Quartanet, Año 1622 [Consulta: 17 desembre 2013]. 
  • Callado Estela, Emilio. «Parentezco y lazos de poder: las relaciones del arzobispo de Valencia fray Isidoro Aliaga con su hermano fray Luis Aliaga, confesor regio e inquisidor general (siglo XVII)». A: Congreso Internacional "Espacios de poder: Cortes, ciudades y villas (s-XVI-XVIII)" (Universidad Autónoma de Madrid, octubre 2001) (en castellà). vol. I. Madrid: Universidad Autónoma, 2002, pp. 123-138. ISBN 84-607-5999-7 [Consulta: 19 desembre 2013]. 
  • Callado Estela, Emilio «Dominicos y moriscos en el reino de Valencia» (en castellà). Revista de Historia Moderna, núm. 27, 2009, pp. 109-134. ISSN: 0212-5862 [Consulta: 19 desembre 2013].
  • Castellanos de Losada, Basilio Sabastián (dir.). Biblioteca eclesiástica completa (en castellà). vol. XXX. Madrid: Por D. Alejandro Gómez Fuentenebro, 1868 [Consulta: 16 desembre 2013]. 
  • Ciscar Pallarés, Eugenio «Notas sobre la predicación e instrucción religiosa de los moriscos en Valencia a principios del siglo XVII» (en castellà). Estudis: Revista de historia moderna, núm. 15, 1989, pp. 205-244. Arxivat de l'original el 23 de desembre 2013. ISSN: 0210-9093 [Consulta: 19 desembre 2013].
  • Echarte O.P., Tomás «El cardenal Fray Jerónimo Xavierre (1546-1608)» (en castellà). Cuadernos de historia Jerónimo Zurita, núm. 39-40, 1981, pp. 151-173. ISSN: 0044-5517 [Consulta: 15 desembre 2013].
  • Eubel, Conrad; Gauchat, Patritium. Hierarchia catholica medii aevi, sive Summorum pontificum, S.R.E. cardinalium, ecclesiarum antistitum series e documentis tabularii praesertim vaticani collecta, digesta, edita (en llatí). Volumen quartum: A Pontificatu Clementis PP. ViII (1592) usque ad Pontificatum Alexandri PP. VII (1667). Re-impressio immutata. Patavii: Typis librariae “Il Messaggero di S. Antonio”, 1960. 
  • Latassa, Félix de. Biblioteca nueva de escritores Aragoneses que florecieron desde el ano de 1600 hasta 1640 (en castellà). vol. II. En Pamplona: En la Oficina de Joaquín de Domingo, 1799 [Consulta: 16 desembre 2013]. 
  • López Arandia, María Amparo. «Médicos del alma regia. Confesores reales en la España de los Austrias (siglo XVII)». A: Bel Bravo, María Antonia; Fernández García, José (coords.). Homenaje de la Universidad a D. José Melgares Raya (en castellà). Jaén: Universidad de Jaén, 2009, pp. 235-292. ISBN 978-84-8439-422-8 [Consulta: 18 desembre 2013]. 
  • López Arandia, María Amparo (a) «Confesionario regio en la monarquía hispánica del siglo XVII» (en castellà). Obradoiro de historia moderna, núm. 19, 2010, pp. 249-278. ISSN: 1133-0481 [Consulta: 18 desembre 2013].
  • López Arandia, María Amparo (b) «Dominicos en la corte de los Austrias: el confesor del rey» (en castellà). Tiempos modernos: Revista Electrónica de Historia Moderna, vol. 7, núm. 20, 2010, pp. 1-30. ISSN: 1699-7778 [Consulta: 15 desembre 2013].
  • Martínez Peñas, Leandro. El confesor del rey en el Antiguo Régimen (en castellà). Madrid: Complutense, 2007. ISBN 978-84-7491-851-9 [Consulta: 16 desembre 2013].